Skip to content


queja

Enviado por Anna Vila Badia (como familiar), El mes pasado.

El dimecres 15 d’octubre vam ingressar a la meva filla Sandra, amb paràlisi cerebral i el 88% de deficiència (reconegut per la Generalitat), a l’Hospital de la Vall d’Hebron per tal de fer-li unes proves per unes deposicions irregulars d’un any d’evolució.

Compartíem habitació amb la Sra. Engràcia, una dona d’uns 87 anys que tocava al final de la seva vida.

Com que aquella mateixa setmana no li podien fer ni el TAC ni la colonoscòpia, ens van deixar anar a casa el cap de setmana, fet que vam agrair.

El diumenge a la nit, quan vam arribar, vaig veure que la Sra. Engràcia encara hi era i vaig demanar si l’hospital tenia previst, en aquests casos, que les últimes hores d’un malalt en aquell estat les pogués passar acompanyat dels seus amb més recolliment i intimitat.

No estava previst, i la Sra. Engràcia es moriria al costat de la Sandra i amb els familiars que l’acompanyarien reprimint les seves emocions, perquè ells sí que tenien respecte per la seva mare i per la Sandra.

Per fi, el dimarts a la tarda li farien el TAC. Això volia dir que la Sandra, deficient profunda, sorda i muda, hauria d’entendre com qualsevol persona amb el 100% de coneixement, que aquell dimarts no podia beure ni menjar des de les 9 del matí fins les 6 de la tarda.

Ja que els TACs es fan tot el dia, vaig demanar si era possible fer-ho al matí, però s’hi van negar donat que els protocols sembla que no ho permeten. Sí que em van afirmar que li farien a primera hora de la tarda. Després vaig poder comprovar que era una simple excusa per fer-me callar, ja que li van fer a les 6, com tenien previst. Un pacient de la mateixa planta que també s’havia de fer el Tac a la tarda, al mateix departament, va cedir el seu torn a la Sandra, però també ho van passar per alt.

Per la seva deficiència, a la Sandra sempre li han fet els TACs amb sedació, però sembla ser que tampoc això entra dins els protocols de la Vall d’Hebron.

Lògicament la Sandra va explotar i no es va deixar fer el TAC, només la foto.

Em van notificar que el dimecres li farien la colonoscòpia i que no podia sopar i s’havia de beure dues botelles d’un líquid amb un litre d’aigua al darrere. A la Sandra no li puc fer entendre que ha de fer això. Per aquest motiu, amb la doctora que la portava havíem quedat que la preparació li farien amb una lavativa tal i com es feia abans, que això sí que jo sabia que la Sandra s’ho deixaria fer.

Quan li vaig poder fer entendre a la Sandra que no podia sopar, em va picar. A ella, per la seva condició, li és molt difícil entomar les contrarietats, i més si van una darrera l’altra. Amb l’espera del TAC i tot plegat, va explotar.

Vaig dir que la Sandra no es faria la colonoscòpia el dimecres, i per tant el dimecres al matí tornàvem cap a casa quasi tal com havíem entrat. Això sí, amb una diferència: la Sandra feia mesos que demanava anar a la Vall d’Hebron perquè li donessin solució al seu problema digestiu, i ara, amb signes, naturalment, em diu que ja s’ha acabat tot i que no vol anar mai més a l’hospital. L’hi ha agafat pànic.

El mateix dimecres al matí, el gerent de l’Hospital ens obsequiava amb una tassa per commemorar el “dia del pacient”. Després de tot el que havia passat em va donar la impressió que s’estaven rient de nosaltres. Necessitem un bon tracte, siguem deficients o no, de tasses ja en tenim.

• La Sra. Engràcia havia mort mentre estàvem al TAC i quan vam tornar no vam poder entrar a l’habitació com la Sandra tenia per costum, lògicament, sense entendre el perquè.

• A la dieta astringent que proporciona l’Hospital, hi ha pastanaga a dojo, que la Sandra no tolera, i l’Hospital ho sabia.

• La Sandra no ha volgut veure mai els seus avis quan estan al final de la vida, i s’ha vist obligada a acompanyar la Sra. Engràcia en aquest mal pas.

• Les habitacions comparteixen lavabo i cada vegada que algú hi entra parpelleja un pilot carabassa fins que el lavabo no està lliure. En el nostre cas, semblava que estiguéssim en una discoteca, principalment a la nit.

• Als llums dels passadissos no es baixa la intensitat durant la nit i cada vegada que el personal entra a l’habitació, el malalt es desperta.

Agraeixo al personal d’infermeria de la 3ª planta de medicina interna el tracte rebut, i sento de tot cor que no puguin fer res per millorar totes aquestes situacions que depenen únicament de l’organització d’aquest macro hospital, que no té voluntat de fer-ho. Els protocols són tancats. Abans, qui entrava a l’hospital per ser guarit era un “malalt”, després va passar a ser “el pacient” i ara ja no és ni això, ara ens diem “usuaris”. Potser va per aquí que la medicina es deshumanitzi.

Ah! i vull manifestar el meu agraïment als familiars de la Sra. Engràcia, que en tot moment van entendre la situació de la Sandra; els agraeixo el comportament exemplar que van tenir amb ella i les concessions que ens van fer tot i haver de contenir les seves emocions per la pèrdua de la seva mare en una habitació compartida amb una persona deficient.

Service icon  Acerca de : Hospital Universitari General de la Vall d'Hebron

Compartir

Volver

Ayuda

¿Tiene alguna experiencia sobre este servicio ?

Si la tiene, comparta su historia con nosotros. Clique el botón de arriba para empezar.

Ver cómo se está valorando un servicio.

Haga click sobre el nombre del servicio debajo de la historia.

¿Leer historias?

Haga click en el título de una opinión, o sobre una palabra para ver más opiniones sobre el mismo tema.




Mejoramos nuestro Sistema de Salud